Dia 8 - Hiroshima

És una passada com passa el temps. Ja estem a la segona meitat del viatge, suposo que dels 7 primers dies passar-se dos pràcticament sencers en trens i avions s'ha notat molt..

Avui ha estat un dia totalment imprevisible. Ens hem llevat bastant aviat ja que havíem d'agafar el Shinkansen a les 8:23. El Jose ja ens va dir que a Hiroshima aniria pel seu compte ja que volia anar a dos llocs molt específics, un per dinar i l'altre és un bar on volia passar-hi tota la tarda per raons nostàlgiques. Mentre érem al tren ha decidit canviar els plans i  baixar a una altra parada per anar a un poblet de pescadors que hi ha a mig camí. Crec que es diu Fukuyama. Probablement, més tard anirà a Hiroshima. Jo he decidit baixar a Okayama (just abans de la parada del Jose) ja que hi ha un dels tres jardins més importants del Japó. L'any passat no vaig poder-hi anar, i com que Hiroshima ja el tinc vist he decidit fer parada aquí i al arribar a Hiroshima agafar el tranvia directe al ferry que ens portarà a Miyajima.

A l'Arnau no li ha fet gràcia, però al cap i a la fi ha recaigut en mi tota la responsabilitat per organitzar el viatge, penso que puc permetre'm el luxe. Hem arribat a les 9:45 i hem reservat bitllets per anar a Hiroshima a les 12, he considerat que ens donava temps. Al arribar un senyor gran ens ha indicat -en japonès, esclar- com arribar fins als jardins, que bàsicament és agafant el carrer ample que hi ha davant l'estació i tirant recte cap amunt uns 2 km. Hem trigat uns 20 minuts a arribar a l'entrada.

Els jardins són bastant espectaculars, no em sorprèn gens ni mica que estiguin considerats dels millors de Japó. L'entrada són 400 yens però realment val la pena. Hem estat una bona estona fins que m'he adonat que eren les 11:36. Li he dit a l'Arnau que havíem de sortir pitant, perquè sino ens tocava esperar almenys una hora al següent tren.

M'ha estat dient que no volia córrer i que no ens donava temps d'arribar. Tenint en compte que abans havíem trigat 20 minuts he considerat que apretant el pas donava temps de trobar la sortida dels jardins i arribar a temps al tren sense necessitat de córrer. Una mica abans de mig camí m'ha comentat que podíem agafar el bus o el tramvia, però ni sé horaris ni com funcionen així que veia més segur arribar a peu.

Al arribar a l'estació ell estava una mica emprenyat, però el cas és que hem arribat a temps. Al cap d'una hora hem arribat a Hiroshima.

El tramvia s'agafa a la sortida sud. Nosaltres hem sortit per la nord i hem hagut de donar tota la volta per fora. El tramvia per anar al dome bomb (parada M10, on hi ha el museu de la bomba atòmica i els monuments als que van morir) són les línies 2 i 6. En el nostre cas hem agafat la 2 que és la que ens porta a Miyajima-guchi, on agafem el ferry cap a Miyajima. El tramvia es paga directament a la sortida posant els diners en una màquina, no calen tiquets tot i haver una guixeta de venda de tiquets (no ho he entès).

Al arribar a Hiroshima havíem quedat amb l'Arnau que a Miyajima ell pujaria amb telefèric mentre que jo pujaria tota la muntanya a peu, ja que a part d'estar cansat ell volia tornar abans per anar a veure el museu de la bomba atòmica. Com que jo ja l'havia vist l'any passat, tenia més interès en passar tota l'estona a Miyajima, ja que l'any passat em va faltar temps.

Tot i això, finalment no ha tingut temps de pujar amb el telefèric, ja que el ferrocarril ha trigat una hora i quart a arribar a Miyajima-Guchi, i com que hi havia boira tampoc semblava que s'hagués de perdre gran cosa, així que quan hem arribat amb el ferry hem anat a buscar alguna cosa per menjar, hem fet algunes fotos al costat del tori ja que hi havia marea baixa i s'hi podia anar caminant, i ha marxat cap al ferry per anar al museu de la bomba atòmica. Jo he anat a buscar alguna cosa més per menjar i un aquarius.

La pujada a la muntanya és dura, molt dura. Des del tori es triga aproximadament uns 10 minuts a pas lleuger fins el principi de la ruta que puja la muntanya. Des d'allà són 2.5km fins la zona on es separa el camí cap al telefèric i el punt més alt de la muntanya. Allà, cal fer uns 300 metres més fins a dalt de tot i uns 600 (en direcció contrària) fins el telefèric, i tot és a base de pujar uns esglaons de pedra petits i bastant alts, ja que el camí era molt empinat.

Quan duia uns 700 metres he estat a punt de donar mitja volta, ja que com he dit la pujada era duríssima i anava just de temps. Segons el cartell, els 2.5km requereixen uns 90 minuts de temps per finalitzar-los. Jo tenia una hora. Però a pesar de tot he decidit que si m'havia de marcar l'objectiu ho havia de fer, costés el que costés.

Finalment he trigat 65 minuts en realitzar els 2.8km fins a dalt de tot de la muntanya, he fet les quatre fotos de rigor i he marxat -literalment- corrents cap al telefèric, que des d'allà eren uns 900 metres aproximadament. Al arribar, esbufegant, he tingut molta sort ja que he enganxat el penúltim. Si hagués arribat uns 15 minuts més tard que ja hauria passat l'últim, hagués hagut de baixar caminant i hauria perdut el ferry, el ferrocarril i el Shinkansen que em portava cap a Kyoto.

En el telefèric he conegut a un japonès amb el que he estat xerrant -en japonès, evidentment- i m'ha comentat que ell és d'Osaka i també estava de vacances. Sembla ser que ahir va estar a Fukuoka ja que hi té un amic, i d'aquí uns dies anirà a Kyoto durant alguns dies més.

Quan he arribat a baix, m'he acomiadat i -altra vegada- he hagut d'anar corrents. Possiblement no feia tanta cardio desde que vaig desapuntar-me del gimnàs. 10 minuts més tard he arribat al ferry, que ha marxat al cap de 3 minuts (pels pèls) i quan he arribat allà un altre cop he tingut moltíssima sort ja que el ferrocarril estava allà i ha marxat al cap de dos minuts. He pujat aproximadament a les 18:10, amb arribada cap a les 19:25. El Shinkansen l'havia d'agafar a les 19:47.

//

Paralelament, mentre jo pujava la muntanya...

Qua  ens hem separat a Miyajima, l'Arnau ha agafat el tramvia cap al bomb dome i mentre pujava s'ha trobat amb quatre catalanes que també venien del mateix lloc. Una d'elles es veu que va venir fa un any i mig a estudiar -per la universitat- i sabia molt japonès. Les altres estaven de vacances.

Elles també anaven al museu, i els ha anat d'un pèl perquè estaven a punt de tancar. L'han visitat a corre-cuita però almenys l'han pogut veure. Al marxar d'allà, l'Arnau ha anat pel seu compte, i passant per dalt un pont ha començat a escoltar guitarres a la part de sota. Ha decidit baixar i resulta que hi havia tres japonesos d'entre 18 i 20 anys tocant i cantant. S'ha acoplat amb ells de bon rotllo, l'Arnau que no sap japonès i ells que no saben anglès (excepte per dir l'edat), però ja ho diuen que la música és un idoma en si mateix així que han fet bones migues. Diu que eren molt bons. Pel que a ell respecta, els ha tocat i cantat l'estaca, entre d'altres. Hem de fer país, no? :P

Ha apurat una mica però quan ha vist que es feien les 19h, ha agafat el tramvia per anar a l'estació

//

Abans havia quedat amb l'Arnau que ens trobaríem davant la font que hi ha just davant l'estació. Ha arribat uns 10 minuts després de mi, a 20 minuts de sortir el tren. Hem pujat corrents i el tren estava allà, així que hem entrat dins... i quan ja havíem arrencat he escoltat com la gravació deia que estàvem en un Nozomi Ltd Express. Aquest no entra en el JR Pass! De fet, no estava segur ni d'on es dirigia però, per sort, anaven al mateix lloc, i com que és més ràpid i fa menys parades érem a temps de fer el canvi de tren a l'alçada de Okayama. El revisor amablement ens ha dit els horaris d'arribada dels dos trens per fer el canvi i no ens ha ficat cap pega ("guiris", haurà pensat). Així doncs, al arribar a Okayama hem tingut 20 minuts per anar al lavabo i comprar alguna cosa per menjar, ja que estàvem afamats perquè pràcticament no havíem dinat.

Pel que fa a demà, li he proposat a l'Arnau que vagi pel seu compte a veure el Kinkakuji i baixi pel camí de la filosofia, perquè ho considero un imprescindible per qualsevol que vingui al Japó. Jo ja hi vaig estar així que segurament aniré a Kanazawa. Ell s'ha mostrat d'acord i de fet ja ho havia decidit pel seu compte. Suposo que per fi ha vist que no és tant traumàtic moure't pel Japò i s'ha adonat que fàcilment poden passar coses imprevisibles que enriqueixen el viatge!

Ara estem al tren de tornada, quan arribem mirarem de contactar amb el Jose que definitivament no ha pujat al mateix tren així que suposo que ha modificat del tot la seva ruta. Si el trobem, perfecte, i si no, anirem a sopar pel nostre compte i demà serà un altre dia.