Aquella nit vam dormir unes 7 o 8 hores, tot un récord. Vam llevar-nos cap a les 9 del matí. Jo ja tenia intenció de prendre-m'ho amb calma.
Després de la dutxa i tot plegat vam anar cap a baix, devien ser les 9:40. A la cafeteria ens vam trobar amb la Tomomi. Ens va comentar que el Jose havia marxat feia ja una hora cap a l'aeroport, i és que aquest era el dia en que ell tornava a Barcelona.
La Tomomi estava amb un senyor japonès molt gran. Aquest home era molt curiós, també ens el trobaríem al dia següent. Es veia un home de diners, de fet no sé fins a quin punt és cert però aparentment l'home tenia contactes molt importants i havia estat CEO en una de les empreses més grans del japó, però no ens podia dir quina era, deia que era un secret. Cert o no, l'home donava molta conversa, parlava molt bé l'anglès i definitivament es notava que no era algú que hagi estat treballant movent runa.
Vam prendre un cafè amb llet i vam estar xerrant amb ell i la Tomomi (sobretot amb ell) durant una hora. En algun moment va comentar-nos la Tomomi que no tenia res a fer aquell dia així que vam quedar en que ens acompanyés a Yokohama. Ella havia estat un parell de cops però feia molts anys, ja que ella realment és de Mito, que es troba a una hora i mitja de Tokyo.
Després d'esmorzar i de mirar horaris, vam anar cap a l'estació. Allà vam agafar el tren a Yokohama. L'Arnau i la Tomomi van trobar seient i van anar clapats la meitat del viatge. Jo em vaig quedar de peu, junt a la porta, contemplant el paissatge que anava mostrant-se al meu davant a mesura que el tren avançava.
Quan vam arribar a Yokohama la Tomomi va preguntar a una dona com arribar a la China Town, que és on volíem anar. Ens van indicar que havíem d'agafar el metro, unes 4 estacions, ja que caminant era totalment inviable arribar. Així ho vam fer.
Aquest dia no vaig practicar gairabé gens de japonès, la Tomomi parla anglès amb un nivell bastant decent i parlar en japonès a vegades resulta massa estressant i fins i tot frustrant quan no surten les coses. Això va passar factura, al final del dia en comptes de dir "hai, hai" com sempre faig, anava dient "yeah, yeah" que sonava com "iie, iie" (negació en japonès) el qual va comportar a conflictes a l'hora d'entendrens ja que la Tomomi em preguntava "do you understand?" i jo "yeah, yeah" i ella es pensava que no l'entenia i m'ho tornava a repetir xD
El cas és que vam arribar a la China Town i he de dir que és menys del que m'esperava. De totes maneres no està malament, l'arquitectura dels temples que hi ha per allà es nota que és com la japonesa però amb moltes més filigranes. Es nota que els japonesos tendeixen més a la simplificació, tal com ja es veu en els Kanji, que són caràcters xinesos però simplificats (si, els Kanjis xinesos són una tortura).
Aviat, i després de fer alguna compra, la Tomomi va començar a dir "お腹がすいた . . ." (literalment: tinc gana xD) així que vam anar a buscar un lloc per dinar. L'home gran amb el que havíem esmorzat va recomanar-nos un lloc, però al arribar van dir-nos que tancaven la cuina a les 15h (eren les 14:57). Finalment vam entrar a un restaurant que tenia el menú d'oferta temporalment, a 1250 yens que són uns 10€ per cap.
Vam flipar. El dinar era realment abundant i molt, molt bo. Reeees a veure amb els restaurants xinesos espanyols, seriously. Vam acabar tots a rebentar, fins i tot l'Arnau en el cinquè plat ja deia que li costava... i eren 9 plats. Vam estar xerrant durant dues hores i mitja, fins les cinc i pico de la tarda. Jo crec que ens volien fer fora feia estona, però vam fer com si res, no ens podíem moure desprès d'aquell àpat tant bèstia.
Al marxar vam fer alguna compra més i ja vam agafar el tren de tornada. De fet aquest cop vam agafar el metro directament, ja que arribava fins a Shinjuku, molt a prop d'Ikebukuro. Al arribar allà com que li havíem comentat a la Tomomi que volíem comprar tè verd, ens va portar al sòtan de l'estació d'Ikebukuro. Vam quedar-nos de pedra, era un autèntic supermercat sota terra, espectacular. A més, a partir de les 22h o així (dada a tenir en compte) tot el menjar el fiquen a menys de meitat de preu per treure's l'stock, així que si teniu gana a aquestes hores és infinitament millor que un combini, ja que el menjar és més bo.
Vam trobar una botiga de tè i la dona ens va deixar tastar un parell. Ens vam decidir per el car, però era molt bo. Crec que 100 grams eren uns 14€ aproximadament. Després d'això, vam anar a prendre un parell de cerveses d'aquestes de mig litre al Sakura, fins que la Tomomi va haver de marxar. La vam acompanyar fins l'estació i allà ens vam acomiadar.
Al tornar a l'hotel vam tornar a demanar una cervesa i vam seure a prop d'una taula amb varis japonesos (més tard descobriríem que un, era americà d'ascendència xinesa, vivint al japó). Poca estona després de seure, el més borratxo es va girar i ens va dir "enjoy the beer!" i nosaltres ens vam riure i vam seguir bebent. Al cap de pocs segons va tornar a dir el mateix, i aquí ja va explotar la conversa. Va ser una nit molt entretinguda. Un d'ells parlava espanyol. Duia 7 mesos estudiant pel seu compte (si, pel seu compte, amb un llibre) i el tio parlava millor espanyol que jo japonès, que porto dos anys estudiant. Era increïble el seu nivell. També va resultar que la japonesa era la dona del xinès, es van conèixer a Amèrica ja que ella estudiava allà i van venir a viure a Tokyo.
Mentre xerràvem un coreà que hi havia darrere meu ens va dir "May I join you? Looks like you're having a lot of fun" al qual vam respondre que encantats. Aquest home també tenia tela, va venir al Japó només per tallar amb la nòvia i l'endemà tornava a Corea. Vam estar xerrant i bebent tots plegats durant hores. Hi havia un japonès que el pobre no entenia res d'anglès, així que vaig posar-me a xerrar amb ell en japonès i es va animar. Resulta que érem 5 informàtics. El xinès treballava per Microsoft, i guanyant un paston pel que sembla (no li vaig preguntar directament). El Coreà també sembla que era un crack ja que treballava en seguretat informàtica. Crec que li va dir a l'Arnau que havia treballat per l'exèrcit. El japonès que no parlava anglès, es veu que era una mica més com jo i l'Arnau: hardware, sistemes, xarxes, etc.
En aquest temps també vaig xerrar amb el cambrer del Sakura, vaig preguntar-li si era anglès (junt al nom tenia la bandera d'anglaterra) i em va dir que no, però que al entrar a treballar i veure que parlava anglès nadiu vna decidir posar-li la bandera aquesta en comptes de l'americana, que és la seva nacionalitat. No estava massa content. Es veu que tenia 31 anys i duia des dels 24 vivint al Japó. A amèrica havia estudiat japonès i la seva professora li va passar un contacte d'aquí, on va entrar com a professor d'anglès. Més tard, però, es va cansar (vivia en un poblet apartat) i va venir a la ciutat, on va trobar aquesta feina. Aquest home em va comentar que entrar a treballar al japó no és tant difícil com diu la gent, sobretot si entres com a professor d'anglès o espanyol. Una dada molt a tenir en compte.
Unes 5 o 6 cerveses més tard, cap a les 3 i mitja del matí, vam acomiadar-nos tots plegats, vam fer-nos una foto, vam passar-nos el facebook d'alguns, i vam anar a dormir.
Després de la dutxa i tot plegat vam anar cap a baix, devien ser les 9:40. A la cafeteria ens vam trobar amb la Tomomi. Ens va comentar que el Jose havia marxat feia ja una hora cap a l'aeroport, i és que aquest era el dia en que ell tornava a Barcelona.
La Tomomi estava amb un senyor japonès molt gran. Aquest home era molt curiós, també ens el trobaríem al dia següent. Es veia un home de diners, de fet no sé fins a quin punt és cert però aparentment l'home tenia contactes molt importants i havia estat CEO en una de les empreses més grans del japó, però no ens podia dir quina era, deia que era un secret. Cert o no, l'home donava molta conversa, parlava molt bé l'anglès i definitivament es notava que no era algú que hagi estat treballant movent runa.
Vam prendre un cafè amb llet i vam estar xerrant amb ell i la Tomomi (sobretot amb ell) durant una hora. En algun moment va comentar-nos la Tomomi que no tenia res a fer aquell dia així que vam quedar en que ens acompanyés a Yokohama. Ella havia estat un parell de cops però feia molts anys, ja que ella realment és de Mito, que es troba a una hora i mitja de Tokyo.
Després d'esmorzar i de mirar horaris, vam anar cap a l'estació. Allà vam agafar el tren a Yokohama. L'Arnau i la Tomomi van trobar seient i van anar clapats la meitat del viatge. Jo em vaig quedar de peu, junt a la porta, contemplant el paissatge que anava mostrant-se al meu davant a mesura que el tren avançava.
Quan vam arribar a Yokohama la Tomomi va preguntar a una dona com arribar a la China Town, que és on volíem anar. Ens van indicar que havíem d'agafar el metro, unes 4 estacions, ja que caminant era totalment inviable arribar. Així ho vam fer.
Aquest dia no vaig practicar gairabé gens de japonès, la Tomomi parla anglès amb un nivell bastant decent i parlar en japonès a vegades resulta massa estressant i fins i tot frustrant quan no surten les coses. Això va passar factura, al final del dia en comptes de dir "hai, hai" com sempre faig, anava dient "yeah, yeah" que sonava com "iie, iie" (negació en japonès) el qual va comportar a conflictes a l'hora d'entendrens ja que la Tomomi em preguntava "do you understand?" i jo "yeah, yeah" i ella es pensava que no l'entenia i m'ho tornava a repetir xD
El cas és que vam arribar a la China Town i he de dir que és menys del que m'esperava. De totes maneres no està malament, l'arquitectura dels temples que hi ha per allà es nota que és com la japonesa però amb moltes més filigranes. Es nota que els japonesos tendeixen més a la simplificació, tal com ja es veu en els Kanji, que són caràcters xinesos però simplificats (si, els Kanjis xinesos són una tortura).
Aviat, i després de fer alguna compra, la Tomomi va començar a dir "お腹がすいた . . ." (literalment: tinc gana xD) així que vam anar a buscar un lloc per dinar. L'home gran amb el que havíem esmorzat va recomanar-nos un lloc, però al arribar van dir-nos que tancaven la cuina a les 15h (eren les 14:57). Finalment vam entrar a un restaurant que tenia el menú d'oferta temporalment, a 1250 yens que són uns 10€ per cap.
Vam flipar. El dinar era realment abundant i molt, molt bo. Reeees a veure amb els restaurants xinesos espanyols, seriously. Vam acabar tots a rebentar, fins i tot l'Arnau en el cinquè plat ja deia que li costava... i eren 9 plats. Vam estar xerrant durant dues hores i mitja, fins les cinc i pico de la tarda. Jo crec que ens volien fer fora feia estona, però vam fer com si res, no ens podíem moure desprès d'aquell àpat tant bèstia.
Al marxar vam fer alguna compra més i ja vam agafar el tren de tornada. De fet aquest cop vam agafar el metro directament, ja que arribava fins a Shinjuku, molt a prop d'Ikebukuro. Al arribar allà com que li havíem comentat a la Tomomi que volíem comprar tè verd, ens va portar al sòtan de l'estació d'Ikebukuro. Vam quedar-nos de pedra, era un autèntic supermercat sota terra, espectacular. A més, a partir de les 22h o així (dada a tenir en compte) tot el menjar el fiquen a menys de meitat de preu per treure's l'stock, així que si teniu gana a aquestes hores és infinitament millor que un combini, ja que el menjar és més bo.
Vam trobar una botiga de tè i la dona ens va deixar tastar un parell. Ens vam decidir per el car, però era molt bo. Crec que 100 grams eren uns 14€ aproximadament. Després d'això, vam anar a prendre un parell de cerveses d'aquestes de mig litre al Sakura, fins que la Tomomi va haver de marxar. La vam acompanyar fins l'estació i allà ens vam acomiadar.
Al tornar a l'hotel vam tornar a demanar una cervesa i vam seure a prop d'una taula amb varis japonesos (més tard descobriríem que un, era americà d'ascendència xinesa, vivint al japó). Poca estona després de seure, el més borratxo es va girar i ens va dir "enjoy the beer!" i nosaltres ens vam riure i vam seguir bebent. Al cap de pocs segons va tornar a dir el mateix, i aquí ja va explotar la conversa. Va ser una nit molt entretinguda. Un d'ells parlava espanyol. Duia 7 mesos estudiant pel seu compte (si, pel seu compte, amb un llibre) i el tio parlava millor espanyol que jo japonès, que porto dos anys estudiant. Era increïble el seu nivell. També va resultar que la japonesa era la dona del xinès, es van conèixer a Amèrica ja que ella estudiava allà i van venir a viure a Tokyo.
Mentre xerràvem un coreà que hi havia darrere meu ens va dir "May I join you? Looks like you're having a lot of fun" al qual vam respondre que encantats. Aquest home també tenia tela, va venir al Japó només per tallar amb la nòvia i l'endemà tornava a Corea. Vam estar xerrant i bebent tots plegats durant hores. Hi havia un japonès que el pobre no entenia res d'anglès, així que vaig posar-me a xerrar amb ell en japonès i es va animar. Resulta que érem 5 informàtics. El xinès treballava per Microsoft, i guanyant un paston pel que sembla (no li vaig preguntar directament). El Coreà també sembla que era un crack ja que treballava en seguretat informàtica. Crec que li va dir a l'Arnau que havia treballat per l'exèrcit. El japonès que no parlava anglès, es veu que era una mica més com jo i l'Arnau: hardware, sistemes, xarxes, etc.
En aquest temps també vaig xerrar amb el cambrer del Sakura, vaig preguntar-li si era anglès (junt al nom tenia la bandera d'anglaterra) i em va dir que no, però que al entrar a treballar i veure que parlava anglès nadiu vna decidir posar-li la bandera aquesta en comptes de l'americana, que és la seva nacionalitat. No estava massa content. Es veu que tenia 31 anys i duia des dels 24 vivint al Japó. A amèrica havia estudiat japonès i la seva professora li va passar un contacte d'aquí, on va entrar com a professor d'anglès. Més tard, però, es va cansar (vivia en un poblet apartat) i va venir a la ciutat, on va trobar aquesta feina. Aquest home em va comentar que entrar a treballar al japó no és tant difícil com diu la gent, sobretot si entres com a professor d'anglès o espanyol. Una dada molt a tenir en compte.
Unes 5 o 6 cerveses més tard, cap a les 3 i mitja del matí, vam acomiadar-nos tots plegats, vam fer-nos una foto, vam passar-nos el facebook d'alguns, i vam anar a dormir.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada