Dia 12 - Nikko

Bé, estic escrivint aquestes línies ja des de Barcelona, perquè aquests 4 dies que vam passar a Tokyo me'ls vaig passar amb molta calma i no em venia de gust escriure.

El dia de Nikko va ser en general bastant rodó i no va faltar una anècdota d'allò més curiosa. A més, aquí va ser on vaig tenir la millor conversa del viatge, ja que vaig estar una bona estona xerrant amb un home entenent-me perfectament, però m'estic adelantant als esdeveniments.

Ens vam llevar una mica tard, potser cap a les 9 del matí, ja que estàvem bastant cansats. Vaig mirar la web d'Hyperdia i vaig veure que el tren el podíem agafar cap a les 10 i mitja del matí a Ueno, arribant a les 12:20. Vam esmorzar i vam dirigir-nos a l'estació d'Ikebukuro per agafar la Yamanote Line fins a Ueno. Al arribar vam anar a reservar els bitllets. La veritat és que anàvem justs i vam arribar poc abans que el tren. A més, no tenien seients disponibles en la zona reservada pel que vam haver d'anar en un un-reserved car, però com que hi havia 5, vam trobar lloc en seients separats.

Per arribar a Nikko la millor manera és agafar el Shinkansen de Ueno fins a Utsunomiya i d'allà agafar el tren local (Nikko Line) fins a l'estació terminal, que és Nikko. Aquest trajecte és el més lògic si es disposa de Japan Rail Pass. En cas contrari, s'hauria de buscar una combinació -més lenta- de trens locals, ja que el Shinkansen és molt car.

A Nikko jo tenia dos objectius; un era dinar al mateix lloc on vaig dinar l'any passat, i l'altre era pujar muntanya amunt per intentar arribar fins a la zona on hi ha les cascades i en teoria un telefèric per gaudir del paissatge. Normalment la gent hi va amb bus, però a mi m'agrada caminar.

D'entrada vam anar caminant en direcció a la zona d'entrada al complex de temples. Just abans d'arribar, a mà esquerra, queda el restaurant que he comentat. Vam anar a entrar però estava tancat. Era dijous, per si a algú li pot interessar. Vaig decidir entrar a la zona del complex de temples perquè recordava que hi havia un lloc on podia ser que trobéssim un restaurant. I vam tenir sort.

El restaurant en qüestió no sembla un restaurant des de fora, de fet és mig botiga, mig casa mig restaurant. El regenta una senyora molt gran (devia tenir uns 80 anys) i el menjar era realment molt bo. Tots dos vam demanar カレーライス (arròs amb curry).

Mentre érem aquí, va aparèixer per allà un japonès amb una samarreta del barça. Semblava bastant raro, tant d'aspecte com la forma de comportar-se, però tampoc li vam donar més importància. Va demanar un gelat i va seure vàries taules més enllà. Mentre menjàvem, l'Arnau em va dir si podia preguntar a la senyora que era una cosa vermella que hi havia en el curry. Quan li vaig preguntar no recordo què em va dir en japonès, realment algo que jo no coneixia, així que la senyora li va demanar ajuda al japonès estrany i aquest ens va dir que era "radish" (rabe).

Després d'això, el japonès va anar a marxar i no recordo ben bé com va anar però va resultar que l'home parlava espanyol. Es veu que treballa amb espanyols aquí al japó i per això n'ha après. De totes maneres vam parlar molt poc i l'home va marxar.

Quan vam acabar de dinar jo i l'Arnau ens vam separar. Li vaig explicar com arribar a la zona de temples i jo vaig enfilar cua cap amunt. Durant una bona estona vaig anar pel mateix camí que l'any passat, i vaig repetir algunes fotos en el mateix lloc que l'any passat. Em fa gràcia poder-les comparar ara, un any més tard. Tant semblants però tant diferents :)

Al cap d'una hora vaig agafar un camí que no és el mateix que el de l'any passat, però no sé ben bé on vaig desviar-me. El cas és que vaig caminar per una carretereta de corves durant gairabé dues hores. Em vaig arribar a creuar amb un cèrvol salvatge, però salvatge de veritat, no com els de Nara o Miyajima. El que no vaig veure van ser micos. No recordo quan va ser, em sembla que a Hokkaido, que ens van comentar que a Nikko hi ha micos salvatges i més val que no t'hi acostis, sobretot si portes menjar es tornen molt agressius. Però no va ser el cas.

Finalment vaig arribar a un lloc en que el camí estava tallat pels cotxes. Podria haver continuat però vaig calcular que tenia el temps clavat per trobar-me amb l'Arnau, ja que havíem quedat a les 16:45 al costat del pont que hi ha entrant al complex de temples. La baixada anava a ser més ràpida, i de fet ho vaig clavar. Vaig desfer el camí i em vaig perdre en cert punt però vaig trobar una manera alternativa d'arribar. L'Arnau ja feia una estona que era allà. Sembla ser que es va trobar amb algunes parelles d'espanyols amb les que va xerrar una mica, i els temples li van agradar (com a mi l'any passat). Fins i tot va presencial un ritual budista que va gravar amb el mòbil molt discretament, ja que està prohibit utilitzar càmares.

Quan ens vam trobar vam anar fent via cap a baix. Volíem passar per davant del restaurant que havíem trobat tancat aviam si teníem més sort, i com que feia gairabé quatre hores que havíem dinat no ens feia res fer un segon àpat :P però malauradament, la porta seguia tancada, així que vam continuar fent camí cap a l'estació.

A l'estació i veient que faltaven gairabé dues hores pel Shinkansen, vaig decidir demanar una nova reserva. Em vaig acostar a la guixeta i en perfecte japonès -ejem, ejem- li vaig dir a l'home que tenia feta una reserva anterior però volia canviar l'hora. Mentre l'home començava a mirar horaris em va preguntar si érem espanyols. Li vaig respondre que si, que veníem d'Espanya. Em va dir que parlava molt bé japonès, i com sempre, vaig contestar que no, que encara em falta molt per aprendre. Em va preguntar on havia après japonès, i li vaig explicar que estic anant a una acadèmia privada de Barcelona des de fa dos anys. Resulta que la seva germana viu a Badalona, casualitats de la vida, i ell ha estat quatre vegades a barna. Vam estar xerrant durant 10 minuts o un quart d'hora, i va ser sorprenent perquè vaig entendre absolutament totes i cada una de les paraules que anava escoltant. Va ser la conversa més satisfactòria que he tingut mai en japonès, i aquí és quan més em vaig adonar que poc a poc i encara que no m'ho sembli, vaig aprenent. En fi, l'home va anar prenent-se amb molta calma el canvi de bitllets ja que es notava que tenia ganes de xerrar, tenint en compte que l'estació estava morta en aquell moment, no em sorprèn :P

Un quart d'hora més tard, passava el tren cap a Utsunomiya. Vam agafar-lo i quan vam arribar allà faltava poc perquè passés el Shinkansen, així que vam anar directament cap a les vies. Per aquí ens vam trobar amb dues parelles d'espanyols, una d'elles era amb els que havia parlat l'Arnau mentre jo pujava muntanya amunt a Nikko.

El viatge en Shinkansen va ser tranquil. Segurament vam arribar a Ikebukuro cap a les 8 i mitja. Quan vam arribar a l'hotel ens vam trobar al Jose amb la Tomomi. L'Arnau va marxar cap a l'habitació a connectar el mòbil o no sé què, jo vaig parlar breument amb el Jose que em va dir que en breu aniria a acompanyar a la Tomomi a l'estació. Li vaig comentar que si l'esperàvem per sopar m'avisés. Vaig anar a buscar una cervesa i al tornar el Jose ja no hi era. Vaig seure en una taula qualsevol. Poc després, arribava l'Arnau.

I aquí ve la millor anècdota. Estàvem prenent la cervesa a la terrassa mirant de cara al carrer, com sempre, quan de sobte va passar caminant un home per allà davant... un home amb una samarreta del barça... un home que ens va mirar de reüll i va fer la mateixa cara de sorprès que nosaltres. Si, senyores i senyors, era l'home de la samarreta del Barça de Nikko. De Nikko! Nikko, que es troba a més de 100km de Tokyo. A Tokyo, la ciutat més gran del Japó amb uns 12 milions d'habitants (el 10% de la població total del Japó) i resulta que estava allotjat en el mateix hotel que nosaltres. La probabilitat de que passés això era increïblement baixa, va ser brutal. Vam parlar poca estona ja que era un home de poques paraules, ens va comentar que més tard aniria a veure el partit contra itàlia, però ja no el vam tornar a veure (fins el dia següent, molt de passada).

Mitja hora i un litre de cervesa més tard, va aparèixer el Jose, amb la Tomomi. Finalment per un imprevist la Tomomi no marxava, però ja havien sopat (no em va avisar, traïdor!!) així que jo i l'Arnau vam decidir sopar allà mateix. Molt aviat se'ns van incorporar el Lungile i algú més que no recordo.

Sincerament, no estic molt segur de com va acabar aquella nit, sé que el Jose ens va abandonar aviat i ens vam quedar amb gent que hi havia per allà durant bastanta estona. Aquella nit vam dormir bé. Crec que la única nit de totes les que vam passar a Tokyo.